Confesso que des de ben petita, sóc feliç amb un simple plat de pasta amb formatge (concretament, un plat de galets, que jo en deia “caracolitos”). Amb els anys, per sort, he desenvolupat gustos més sofisticats, però encara disfruto amb un bon plat de spaghetti, penne, rigatoni, farfalle…
La recepta de Cacio e Pepe és tan senzilla com elegant. És un plat típic de Roma el seu protagonista és el formatge pecorino el·laborat amb llet d’ovella criada als camps de la regió. Jo he utilitzat un pecorino un tant especial, aromatitzat amb trufa, però us serà fàcil trobar-ne de normal a molts mercats, xarcuteries o delicatessen.
Anem corrents en Vespa per Roma a menjar Cacio e Pepe!
Tècnicament aquest és un plat que se sol fer amb pasta allargada (spaghetti, tallarines…) però a casa vam decidir aprofitar un paquet de rigatoni que teníem i que demanaven a crits que els donessim l’honor d’una bona salsa. Dit això, si la Manu, la meva companya de pis italiana quan vaig estar d’Erasmus, se n’assabentés, em faria el seu sermó sobre la importància de diferenciar una pasta corta d’una pasta lungha 
Ingredients (per a 2 persones)
200 g de pasta
150g de formatge pecorino
1 cullerada de pebre mólt (idealment, acabat de moldre)
un pessic de sal
Preparació
Posar aigua a bullir en una olla i afegir-hi el pessic de sal. Coure la pasta segons les instruccions del paquet, que quedi al dente.
Mentre la pasta bull, triturem o ratllem el formatge pecorino. Jo utilitzo un accessori “picadora” del minipimer, fins que quedi ben triturat.
Afegim el pebre al formatge i barregem.
Abans de colar la pasta, guardem una mica d’aigua de la cocció en un vas i la reservem. Quan la pasta estigui cuita, la colem. Sense deixar que s’eixugui del tot i conservant-la encara força aigualida, posem la pasta en un bol i hi afegim la barreja de formatge i pebre.
Remenem bé. Si cal, per a que quedi més cremós i el formatge es fongui més, hi afegim una mica (no massa!) d’aigua de la cocció que hem guardat.
Afegim una mica més de pebre mòlt per sobre i… llest per menjar de seguida!
Fantàstica aquesta pasta d’aprofitament delicatessen (la millor combinació en els temps que corren, oi?).
Ara que m’he quedat amb les ganes de saber exàctament quins arguments tècnics tenia la teva companya italiana…
no ho sé, però els italians són molt estrictes, quan toca curta toca curta i quan toca lungha, lungha… un cop volia demanar un pesto amb parta curta i quasi em cau el pèl! o_O
Un plat de pasta exquisit, rapit i d’aprofitament, mes ja no es pot demanar
Petons
gràcies Sión! només demanaria poder-ne menjar cada dia
Nyam, nyam!! que bonissim!! avui esta clar que dinarem pasta…..
Laura!
ja heu canviat la dieta? esmorzeu pancakes i bacon cada matí?
alguna recepta nova al repertori?
Hola Anna!
Feia setmanes que tenia pendent deixar-te aquest comentari. De fet, des que Starbase em va avisar que havies posat en marxa aquest bloc. Ha estat avui, just abans de trobar-nos demà, que he decidit deixar-te’l…
En fi, que et volia dir que t’hem inclòs a Gastrosfera.cat, el recull de blocs de cuina en català que fem la gent d’Olleta de verdures. SI no ho vols ser per la raó que sigui, si us plau ens ho dius amb tota confiança: no volem tenir-hi gent a disgust!
Una abraçada i fins demà al Parc del Migdia!
Josep Àngel
Hola Josep Àngel!
No m’havia adonat del teu comentari fins avui, quin desastre!
Moltes gràcies, i amb molt de gust m’agradarà estar al vostre recull de blogs de gastrosfera.cat
Ens seguim!