Rigatoni Cacio e Pepe

Confesso que des de ben petita, sóc feliç amb un simple plat de pasta amb formatge (concretament, un plat de galets, que jo en deia “caracolitos”). Amb els anys, per sort, he desenvolupat gustos més sofisticats, però encara disfruto amb un bon plat de spaghetti, penne, rigatoni, farfalle…

La recepta de Cacio e Pepe és tan senzilla com elegant. És un plat típic de Roma el seu protagonista és el formatge pecorino el·laborat amb llet d’ovella criada als camps de la regió. Jo he utilitzat un pecorino un tant especial, aromatitzat amb trufa, però us serà fàcil trobar-ne de normal a molts mercats, xarcuteries o delicatessen.

Anem corrents en Vespa per Roma a menjar Cacio e Pepe!

Tècnicament aquest és un plat que se sol fer amb pasta allargada (spaghetti, tallarines…) però a casa vam decidir aprofitar un paquet de rigatoni que teníem i que demanaven a crits que els donessim l’honor d’una bona salsa. Dit això, si la Manu, la meva companya de pis italiana quan vaig estar d’Erasmus, se n’assabentés, em faria el seu sermó sobre la importància de diferenciar una pasta corta d’una pasta lungha ;-)


Ingredients (per a 2 persones)

200 g de pasta

150g de formatge pecorino

1 cullerada de pebre mólt (idealment, acabat de moldre)

un pessic de sal


Preparació

Posar aigua a bullir en una olla i afegir-hi el pessic de sal. Coure la pasta segons les instruccions del paquet, que quedi al dente.

Mentre la pasta bull, triturem o ratllem el formatge pecorino. Jo utilitzo un accessori “picadora” del minipimer, fins que quedi ben triturat.

Afegim el pebre al formatge i barregem.

Abans de colar la pasta, guardem una mica d’aigua de la cocció en un vas i la reservem. Quan la pasta estigui cuita, la colem. Sense deixar que s’eixugui del tot i conservant-la encara força aigualida, posem la pasta en un bol i hi afegim la barreja de formatge i pebre.

Remenem bé. Si cal, per a que quedi més cremós i el formatge es fongui més, hi afegim una mica (no massa!) d’aigua de la cocció que hem guardat.

Afegim una mica més de pebre mòlt per sobre i… llest per menjar de seguida!


8 comentaris

Arxivat sota pasta, receptes

Amanida de formatge de cabra i pastanaga caramelitzada amb comí

Amb aquest nom tan llarg, aquesta amanida compleix un dels requisits bàsics que demanem a les amanides a casa: que en poguem menjar un bol enorme de plat únic, que ompli sense afartar i que estigui boníssima. Darrerament fem tantes amanides que de vegades se m’acaba la imaginació i em passo el dia buscant pels blogs culinaris receptes d’amanides per provar… (i trobant “malauradament” sobretot receptes de pastissos ;-) )

Font: Natalie Dee

Les pastanagues m’encanten, sobretot crues, i mai he estat molt partidària de cuinar-les, me les menjaria a gust “estil bugs bunny”, però en aquesta recepta les pastanagues passen pel forn amb una mica de comí. Vaig fer-ne una vegada massa quantitat i les tenia a la nevera un dia quan vaig arribar a dinar a casa morta de gana. Sense pensar-ho massa, vaig arreplegar una bossa d’amanida, el formatge de cabra que sempre tinc per a fer una torrada d’esmorzar i…mmmm una barreja improvisada i impressionant!


Ingredients (per a 2 persones)

8 pastanagues (més o menys, depèn de la mida)

3 cullerades d’oli d’oliva verge + per amanir l’enciam

2 culleradetes de comí (en gra)

2 culleradetes de sal gruixuda (tipus Maldon)

150 gr d’enciams variats

100 gr de formatge de cabra (medallons petits o tipus “rulo” petit) – aquest és el que faig servir jo


Preparació

Escalfar el forn a 250º.

Pelar i tallar les pastanagues en rodelles diagonals de mig centímetre d’ample. Posar la pastanaga tallada en un recipient per al forn de poca alçada (per exemple un recipient com el que utilitzem per a fer canelons) i l’amanim amb l’oli, el comí i la sal gruixuda. Barregem bé, que quedi la pastanaga coberta d’oli i condiments.

Ho posem al forn entre 30 i 40 minuts. Cap a la meitat, obrim el forn i remenem una mica, donant la volta a la pastanaga, vigilant que no es cremi i que es faci de tots dos costats. Depenent de com us agradi de cuita, la podeu treure abans, però no passa res si comença a quedar un punt cremadeta, quedarà molt dolça. La treiem del forn i la deixem refredar una mica.

Posem l’enciam variat en un plat per servir. Amanim amb una mica més d’oli d’oliva i barregem bé. Hi posem a sobre el formatge en medallons o tallat a bocins més petits.

Posem la pastanaga sobre la resta de l’amanida, afegint-hi una mica de l’oli i el comí que quedi al recipient.

Barrejem i a disfrutar! ;-)

2 comentaris

Arxivat sota amanides, formatge, receptes, salades

Croquetes de Roquefort (tot és començar)

Al final no m’he pogut resistir. Estreno aquest nou espai per compartir una de les meves passions que no té cabuda al meu blog actual al que porto dedicant una bona part del meu temps lliure en els darrers dos anys. De la resta de temps que em queda, una bona part la passo planificant, provant, cuinant i tastant coses a la cuina.

Llegeixo molts blogs i moltes webs de cuina (realment cuino amb el mouse a la mà, o el portàtil al taulell, tot i que és un perill que se m’embruti o se m’hi vessi alguna cosa… :-O ) i conec l’enorme i activa comunitat de persones que s’ha creat al voltant d’aquest món a la xarxa. M’atreveixo des d’avui a forma part d’aquesta comunitat de manera més activa i passant de ser una simple lectora a compartir algunes troballes (sense massa pretensions) amb tots vosaltres.

La meva àvia va nèixer el mateix dia del mateix mes que jo, però 61 anys abans (la de la foto és ella… o la seva germana bessona, ja no ens queda clar). Es diu igual que jo (bé més aviat és al revés…) però jo li dic Abuela, perquè és de Bilbao. Tota la vida quan anem a visitar-la o ve ella a passar un temps, a la nevera o al congelador sempre hi ha croquetes de l’Abuela llestes per a passar per la paella i devorar (de fet, potser ni cal, la meva germana ha arribat a menjar-se-les crues…).

Aquestes festes l’Abuela i jo vam passar un dia sencer cuinant i fent pastissos i galetes de Nadal. Vaig aprofitar per demanar-li que féssim juntes les seves famoses croquetes per tal d’aprendre’n i poder-les afegir al repertori de cuina de casa. Unes setmanes més tard m’he decidit a provar de fer-les jo sola, i he utilitzat Roquefort perquè és un formatge amb tan de gust que mai falla (sempre he pensat que gràcies al Roquefort, la pizza 4 formatge és l’elecció més segura en qualsevol pizzeria…).


Ingredients

125 gr de mantega

150 gr de farina

1 litre de llet

100 gr de Roquefort

sal

nou moscada

(o substituïr per qualsevol tros de formatge, amb gust, que fongui bé i que tinguem convivint amb nosaltres a la nevera)

2 ous

200 gr de pa ratllat


Preparació

Talleu la mantega en dos o tres tallets i poseu-la en una paella calenta al foc. La paella ha de ser gran i amb certa profunditat per a que us vagi cabent tota la massa. Quan la mantega es comenci a fondre (ull que no es torni tota líquida encara) tireu-hi part de la farina. Aneu remenant perquè la mantega s’incorpori a la farina i formi una “pasteta”. Si encara es veu mantega, afegiu més farina poc a poc. Si per contrari hi ha massa farina, afegiu més mantega fins que tot hagi quedat incorporat en una pasta marronosa.

Amb la paella encara sobre el foc mig-alt, anem incorporant la llet a poc a poc (molt important anar-ho fent gradualment): afegim una mica de llet a la paella i remenem sense parar sobre el foc. La llet s’anirà incorporant a la pasta de la mantega i la farina. Quan estigui incorporada es va formant una mena de beixamel i podem afegir-hi una mica més de llet. Anem fent fins que hi haguem afegit tot el litre de llet i hagi quedat una massa més o menys homogènea. Afegim-hi una mica de sal (al vostre gust) i un pessic de nou moscada (molt poquet, però queda molt bé amb el formatge)

Tallem el formatge en bocins no massa grans i els afegim a la massa de la paella. Seguim remenant fins que veiem que s’hagi fos i distribuït per la massa. Podem retirar la paella del foc i deixem que es refredi uns minuts.

Aboquem tota la massa en una plata de vidre o plàstic i la cobrim amb paper “albal” transparent. És important que el paper toqui directament a la massa, per que no quedi aire entre la massa i el plàstic. No patiu que no s’enganxa ni es fon. Deixem la massa a la nevera com a mínim una hora (o tota la nit, fins que tinguem un moment per “formar” les croquetes.


Un cop la massa ha reposat i s’ha endurit, batem dos ous en un bol i en un altre hi posem una mica de pa ratllat. Amb una cullera, agafem una mica de massa, la passem pel pa ratllat i amb les mans la formem en forma de boleta. Passem la boleta per l’ou batut i després un altre cop pel pa ratllat fins que quedi coberta d’arrebossat.

Quan tenim totes les croquetes formades, les podem fregir en una paella, en grups petits i amb força oli ben calent o si no, congelar crues en “packs” de 4 o 6. El dia que ens facin falta, les podem fregir directament congelades, vigilant que l’oli sigui prou calent per a que es fregeixin però que no es cremin de fora i queden fredes de dins.

Amb aquesta recepta us en sortiran unes 20-24 aproximadament, depenent de la mida que les feu quan les formeu. Jo les he fet grossetes:



Espero que us agradi i si teniu cap suggerència o comentari… ja sabeu! (buf… és la primera vegada que redacto una recepta, espero que hagi quedat clar…) :-)

4 comentaris

Arxivat sota familiars, formatge, receptes, salades